En una història a Instagram fa uns dies preguntava com portaven els infants amb altes capacitats les “injustícies” i la tolerància a la frustració.
És evident que tots els infants, per definició, volen sortir-se amb la seva i aconseguir el que volen ara I aquí, i quan com a pares o persones al seu càrrec els diem “no” això sol provocar emocions negatives en ells que poden expressar de diferents maneres, des de tristesa, enuig, desafiament, ràbia… Aquests sentiments també poden aparèixer no només quan reben una negativa sinó quan les coses no els surten com ells voldrien (a classe, al pati, practicant un esport, jugant…)
Aquí apareix la frustració i aquesta frustració és viscuda molt intensament pels nens i nenes amb altes capacitats intel·lectuals. La seva alta capacitat de raonament els fa analitzar molt a fons cada situació que viuen i si en la seva ment aquella situació no és “justa” o “conseqüent” se solen rebel·lar contra ella de maneres que de vegades els adults o companys del seu entorn percebem com a exagerades.
Sovint, quan estem percebent aquestes reaccions com exagerades nosaltres no estem donant el mateix valor que l’infant ha donat a la situació que ha desencadenat aquesta reacció.
Una mala paraula, un insult, un petit comentari de vegades sense mala intenció, una derrota esportiva o simplement el fet de perdre en un joc… poden desencadenar reaccions irades i fins i tot violentes (de paraula o fins i tot amb cops o empentes) en infants amb altes capacitats que ens poden alarmar.
Com els podem acompanyar en aquests moments de crisi? Considero que el més important és estar al seu costat i no intentar minimitzar ni ridiculitzar el seu problema. Per a ells és un problema real i transcendental. Una bona abraçada i dir-li “entenc que et sentis així” pot ajudar molt a rebaixar una mica la tensió. Intentar distreure’l amb alguna activitat relaxant, des de sortir a passejar, si tenim natura o un parc a prop molt millor, a potser i depenent de l’edat i les seves preferències, preparar un berenar, fer una recepta de cuina, escriure, fer fang o plastilina, escoltar la seva música preferida, sense voler incidir molt en el que ha passat ni en la seva reacció. Més endavant, potser al cap d’una estona o fins i tot hores, si veiem que ja ha passat l’emoció forta, podem intentar parlar del tema i fer-li veure que ell és el primer perjudicat per la seva reacció i donar-li eines i idees de com enfrontar una situació similar en una altra ocasió.
No és fàcil, però hem de fer-ho per ells. Tot i les seves altes capacitats, són infants, i de vegades els costa entendre les seves pròpies emocions.
Vull aclarir que no pretenc justificar les reaccions que de vegades poden perjudicar les persones del seu voltant, només pretenc ajudar-vos a entendre-les una mica més i donar l’esperança a pares i mares que ara esteu vivint aquestes situacions que aquest tema és molt maduratiu, i mica en mica i amb el vostre acompanyament s’anirà resolent.
Recordeu que per qualsevol dubte em podeu escriure a través del correu electrònic o d’Instagram i us respondré encantada.
Seguim amb el repte!