Quan donava voltes a la idea de compartir la meva experiència en el món de les Altes Capacitats, jugava amb les paraules intentant trobar un “nom” que em convencés per al meu projecte. Evidentment, les paraules Altes capacitats hi havien d’aparèixer, però em faltava alguna cosa més. Després de pensar-hi uns quants dies, la paraula “repte” s’anava perfilant com a guanyadora, perquè, algú creu que les AA.CC. en sí no són un repte? A banda del repte que per a mi ha suposat trobar la valentia necessària per llançar-me a aquesta “aventura” de compartir experiències i vivències pròpies, les AA.CC. plantegen més d’un repte:
- Les AA.CC. són un repte per als qui són diagnosticats amb aquesta característica. Parlo de característica perquè no podem parlar de trastorn, patologia, ni res que s’hi assembli. Per a ells i elles és un repte tenir AA.CC. en una societat que majoritàriament no els comprèn, els ignora i els desatén sistemàticament (tret d’algunes excepcions que esperem que mica en mica deixin de ser excepcions) en una època crucial en les seves vides, és a dir, l’etapa escolar al llarg de la seva formació.
- Són un repte per a les famílies amb infants i joves amb AA.CC. No naixem preparats per rebre aquest diagnòstic, i sovint no sabem com enfrontar-ho. Partint de que tots els pares i mares tenim la millor de les predisposicions a ajudar els nostres fills i filles, no sempre disposem de les eines, coneixements i recursos que ens permetrien comprendre’ls millor i oferir-los el que necessiten.
- Els alumnes amb AA.C.C. són un repte per als mestres i professors que tenen la sort de trobar-se’ls a les seves aules, així com monitors d’activitats extraescolars i esportives. Sí, parlo de sort tot i que molts docents, encara ara malauradament, no ho visquin així. Un alumne amb AA.CC. és una sort en un grup- classe, ja que, ben atès i amb una bona motivació cap a les tasques escolars, pot actuar com a motivador de la resta del grup.
- I finalment, les AA.C.C. són encara el gran repte de la nostra societat, des dels entorns familiars a centres escolars i institucions polítiques, que tenen l’obligació de garantir l’adequada atenció a aquests infants en el context de l’escola inclusiva. Aquests infants i joves s’enfronten, en general, a una societat no preparada per a ells, una societat que tendeix a voler-nos a tots uniformes i on aquell que sobresurt fa nosa. Fa nosa per desconeixement i perquè molts cops no es compten amb els recursos necessaris per atendre aquesta diferència.
Al llarg dels meus anys com a docent he topat a les aules diverses vegades amb alumnes amb indicadors força clars de presentar AA.CC. En comentar-ho a les famílies, la resposta més majoritària ha estat “i ara, el meu fill no, si no sap on té el cap!”. Resposta absolutament normal i que s’entén partint del desconeixement general que hi ha encara del tema i dels estereotips que encara pesen sobre aquest col·lectiu. Anem sumant reptes… tant de bo des d’aquest espai pugui ajudar a que alguns d’aquests reptes es tornin mica en mica més petits.